Presentem, en una nova i pulcra traducció de Joan Sellent, una de les novel·les que han fascinat més generacions de lectors joves—i no tant—, que l’han llegida sota els llençols. Ha encès entusiasmes i ha esperonat somnis, ha fet estremir de plaer i sentir, en la penombra humida d’un casalot, la pota de fusta del capità Silver contra l’empostissat. L’illa del tresor ha estat, de ben cert, el filtre màgic que ha lligat per sempre més un munt de lectors amb la literatura. Les il·lustracions de Leonard Beard que enriqueixen aquesta nova edició la fan una petita joia.

L’escola de l’ànima és una invitació fascinant per descobrir, partint dels fonaments de l’educació, l’horitzó d’una vida madura, fecunda i espiritual. Pas a pas, les realitats que anomenen paraules com lloc, ensenyament, companyia, atenció, món, cura, contemplació, creació... van il·luminant el camí amb llum pròpia i ens descobreixen nous sentits: cada ésser humà se’ns revela com a origen, i la trobada, com «una ànima que toca una altra ànima». Una vegada més, Josep Maria Esquirol, a la seva recerca de l’essència de les coses, ens planteja una proposta lluminosa i esperançadora en temps de desorientació, una conspiració singularíssima, l’orde filosòfic de l’amor.

Rainer Maria Rilke fue un poeta y novelista austríaco considerado uno de los poetas más importantes en alemán y de la literatura universal.

Convidat a exposar les seves peces de ceràmica al museu Nissim de Camondo, Edmund de Waal va gaudir del sobtat privilegi d’endinsar-se en un dels palauets més luxosos de París, antiga propietat d’una influent família sefardita. Construït per desig del prestigiós filantrop i col·leccionista d’art Moïse de Camondo l’any 1912, l’edifici acull des d’aleshores una extraordinària col·lecció d’art francès del segle xviii. Ben aviat, però, els Camondo van esdevenir objecte de l’antisemitisme, tal com havia passat als Ephrussi, antecessors de De Waal. L’infaust destí d’aquest il·lustre llinatge va marcar De Waal, que va començar a escriure les cartes aplegades en aquest llibre per retre homenatge al record d’una família perduda i «contrarestar el silenci del desdeny». El resultat és una reflexió personalíssima i commovedora sobre el preu de l’assimilació, la malenconia, els vincles familiars, l’art, les vicissituds de la història i el valor de la memòria.

Als contes d’A les dues seran les tres, la memo`ria es converteix en revisio´ de l’experie`ncia, la cro`nica en compromi´s amb el passat i la fantasia en un joc que, en funcio´ de l’estat d’a`nim, il·lumina, pertorba o re­ conforta. Esdeveniments histo`rics o ane`cdotes deli­beradament privades es confabulen en favor de la narracio´, sempre eloqu¨ent i persuasiva, en que` Sergi Pa`mies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, apro­fundeix en el domini de la tendresa i la digressio´, aixi´ com en l’equilibri entre la ironia i la perspica`cia. Tot al servei d’una mirada, resignadament incerta, sobre el pas—ja sigui endavant o enrere—del temps.

Corre l’any 1911 quan la Keile, una prostituta jueva, coneix l’amor de la seva vida, en Iarme, un expresidiari. La jove parella somia fugir de la misèria del gueto de Varsòvia, on viuen sota l’amenaça constant dels pogroms, així que quan en Max, un antic conegut, els ofereix de participar en els seus negocis lucratius a Amèrica del Sud, no ho dubten ni un moment. Però en Max també se sent atret per en Iarme, i sorgeix un funest triangle amorós que turmentarà la Keile tant als carrers foscos del gueto com a les avingudes d’una gran ciutat nordamericana. En aquesta novel·la brillant, inèdita en català, Singer retrata, amb la mestria de Dickens o Dostoievski, els baixos fons de la comunitat jueva, poblant-los del ric elenc de personatges singulars amb els quals crea un fresc vívid de tota una societat i una època

Ros, una actriu de teatre i de cinema pornogràfic, apa­reix de sobte assassinada en la festa que Gerald dóna a casa seva. Aquest és el primer d’un seguit de fets, alho­ra extraordinaris i banals, que el lector anirà descobrint amb el seguiment minuciós de tot el que el protagonis­ta fa, diu, sent i recorda en les hores que triga a acabar la celebració: la investigació de la policia, les altres morts, les persecucions sexuals, l’homenatge de la gent de teatre a l’actriu morta... Com ha Com ha dit la crítica, La festa de Gerald és «un relat policial alhora metafísic i còmic, un conte de Grimm, una tragèdia grega i una novel·la experimental, tot a la vegada». Aquest llibre, complex fins a límits sorprenents i summament enginyós, i acompanyat d’un nou pròleg de Laura Fernández, delectarà els lectors gràcies a la seva perícia narrativa, la seva intel·ligència i el seu sentit de l’humor.

La melodia del violí d’en Lev va fascinar Helena Attlee d’ençà que la va sentir en un concert. Aviat va esbrinar que es tractava d’un vell instrument italià que portava el nom del seu antic propietari rus i tenia una rica història. Delerosa de descobrir els detalls del seu origen i la resta de secrets que amagava el seu delicat cos de fusta, Attlee es va dirigir a Cremona, el bressol del violí italià i el punt de partida d’un viatge extraordinari de final inesperat. Mitjançant les visites a tallers polsegosos, boscos alpins, esglésies venecianes, luxoses corts florentines i remots mercats russos, El violí d’en Lev ens porta del cor de la cultura italiana als seus confins més llunyans. Una història sorprenent de lutiers i científics, prínceps i rodamons, instrumentistes, compositors i viatgers, que és a la vegada una meditació punyent sobre el poder dels objectes, dels relats i de la música per crear cultures senceres i transformar la vida de les persones.

Ponç Pons (Menorca, 1956) és llicenciat en filologia hispànica i catedràtic d’institut de llengua i literatura catalanes. És autor, entre d’altres, de les narracions de Vora un balcó sota un mar inaudible, les novel·les L’hivern a Belleville, Entre el cel i la terra i Memorial de Tabarka, l’obra de teatre Lokus, el primer volum de Di­ llatari (Quaderns Crema, 2005), els aforismes d’El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, 2014) i el dietari Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020). Com a poeta, ha publicat Al Marge, Lira de Bova, Desert encès (Quaderns Crema, 1989), On s’acaba el sender, Estigma, El salobre, Abissínia, Pessoanes, Nura (Quaderns Crema, 2006)—Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica—i Camp de Bard. Com a traductor de poesia, ha guanyat el premi Cavall Verd. La seva obra figura en les antologies més importants, ha estat traduïda a diverses llengües i l’ha fet mereixedor, entre d’altres guardons, del premi Ramon Llull i de ser nomenat Escriptor de l’Any pel Govern de les Illes Balears.

Gemma Casamajó i Solé (La Portella, 1974) és poeta, periodista i professora a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, on coordina el màster en Periodisme Literari, Co- municació i Humanitats, i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. A més, ha exercit de crítica literària i es dedica a l’escriptura i a la comunicació a la cooperativa l’Apòstrof. Ha publicat els reculls de poesia Bloc de notes (1999), premi Les Talúries, i Terra campa (2 0 1 4), premi de poesia Jordi Pàmias.